Críticas cinematográficas

La pel·lícula Sorda (2025, disponible a Movistar+), guanyadora de tres premis a la 40a edició dels Goya, s’endinsa en la textura de la quotidianitat per traduir el silenci en les pors més profundes i viscerals de la maternitat. Sota la direcció de l’Eva Libertad i la sensibilitat de la seva germana –l’actriu sorda i protagonista del film, Míriam Garlo–, el llargmetratge navega per l’odissea emocional de l’Àngela. En un món estructurat i dissenyat per a oients, la protagonista ha de batallar contra les barreres sistèmiques –laborals, socials i sanitàries– i contra la seva pròpia esfera íntima: la construcció del vincle maternal amb la seva filla oient, l’Ona, en un espai on l’emmudiment, per moments, aranya la paret més fort que qualsevol guix en una pissarra.

El començament de l’obra ens transporta, inevitablement, a l’inici de Wendy and Lucy (2008, Kelly Reichardt). Com en aquella història de vulnerabilitat absoluta, l’Àngela –igual que la Wendy– apareix acompanyada del seu gos, enmig d’una naturalesa que deixa l’espectador desorientat; una localització que, com ella, encara no coneixem. Al llarg de la peça, la natura –especialment el mar– subratlla la solitud emocional de la protagonista. En aquest paisatge mut, la natura no és un locus amoenus idíl·lic, sinó un mirall de la incertesa i del desconeixement, tal com ho és la mateixa maternitat.

Més enllà de la narrativa, Libertad aconsegueix que la força de Sorda (2025, Eva Libertad) resideixi en la càmera, que traspassa la pantalla per convertir-se, de manera subtil i lenta, en part de la pell. No es limita a filmar la sordesa, sinó que aprofita l’estètica per aproximar el públic a una intimitat gairebé documental: la de la llar formada per l’Hèctor –la parella oient–, l’Àngela i l’Ona. La mirada dels receptors s’atura amb una paciència poètica i es torna tàctil, com la de la protagonista, en els detalls més personals. En el seu taller, l’Àngela dona forma als gerros de ceràmica amb delicadesa i doblega el fang amb una seguretat que contrasta amb les seves ombres internes; o acaricia, amb el pinzell, un tros de fusta per tenyir-lo d’un blau marí profund. Aquests plans no són ornaments: són la reivindicació d’una comunicació pròpia, d’una llengua de mans.

El so de la pel·lícula –de fet, hi ha diverses escenes on pràcticament desapareix i experimentem l’interior de l’Àngela– és una presència física que ens submergeix en la seva inquietud diària: els diàlegs fora de camp actuen com una amenaça invisible, i l’afonia, el buit, no s’associa a la pau, sinó a una alerta constant; com ella que espera, permanentment que li piconin l’esquena. No només es presenten murs sensorials; la directora ens mostra com la impossibilitat d’escoltar el plor d’un nadó pot esdevenir una força devastadora dins la ment d’una mare.

La maternitat no s’edulcora en els seus 99 minuts; s’exposa com un camí minat d’obstacles on el cos de l’Àngela és el primer escenari de conflicte. Des d’un embaràs marcat pel dubte: “Hi ha un 50% de probabilitats. No se sabrà fins després del part”[1] fins a un naixement on la violència obstètrica es manifesta en el format més cru de la no-comunicació: la impossibilitat de llegir els llavis d’una ginecòloga i la necessitat desesperada d’arrencar-li la mascareta.

La dificultat de la lactància s’entrellaça amb una normalització de microagressions en diversos escenaris: la família que li resta autoritat en una botiga, els amics que maldestrament confonen els gestos d’esglai amb sorpresa o la humiliació de sortir de festa i percebre la ridiculització per part dels oients del local. Aquests instants edifiquen un mosaic de dolor silenciós: haver de llegir els llavis entre contraccions mentre el personal sanitari l’obvia: “Pot llegir els llavis, no? Sí, però està molt cansada”.[2], no poder saber la primera paraula de la filla sense preguntar o l’espera ansiosa a la llar d’infants per signar “l’aniversari feliç” un cop els altres pares han acabat de cantar-lo. Però, per sobre de tot, hi batega feroçment l’angoixa per l’esquerda del llaç filial; la por que l’univers de l’Ona sigui, com el de l’Hèctor, un de sons on l’Àngela se senti una completa estranya.

Del temor a l’absència de soroll a la visibilització de la veu: la mateixa Garlo, en recollir el Goya a la Millor Actriu Revelació, ja va defensar –en llengua de signes i espanyol– l’expressió no sonora com un dret fonamental: “Cap ésser humà és invisible, cap persona sorda és muda. Som persones sordes, tenim identitat pròpia i tenim una veu pròpia, però no sempre és oral”.[3]

Malgrat les tensions entre els personatges en el desenvolupament de la cinta, la cineasta ens ofereix una escletxa de llum en el desenllaç: la imatge de l’Ona signant amb les mans el nom d’en Luka –el gos– després de veure com la seva mare el signava davant d’ella al jardí. Neix així la complicitat d’un idioma compartit que no requereix l’oralitat per despertar emocions. Sorda (2025, Eva Libertad) demostra que la maternitat en silenci no és una pèrdua; és una partitura diferent que es dibuixa en l’aire amb la punta dels dits. Una certesa que Virginia Woolf va saber capturar sobre la riquesa del que no es diu:

 “El silenci tenia una espècie de música. No vaig dir res a ningú. Vaig guardar aquest moment només per a mi”.[4]

____________

[1] Cita de Sorda (2025, Eva Libertad)

[2] Cita de Sorda (2025, Eva Libertad)

[3] Discurs Míriam Garlo als Goya: https://www.youtube.com/shorts/1j-SfOsqtrM

[4] Cita dels Diaris de Virginia Woolf